«I tot duna ens veiérem precipitats en labraçada de la cascada i un abisme sobrí en ella per a rebrens. Però sorgí al nostre pas una figura humana velada, les proporcions de la qual eren molt més grans que les de qualsevol habitant de la terra. I la pell daquella figura tenia la perfecta blancor de la neu...» Els misteriosos i suggestius punts suspensius amb què acaba lestranya i fascinant narració de Les aventures dArthur Gordon Pym (1838) han inquietat molts crítics i han temptat de manera irresistible encara més escriptors. Mentre que Jules Veme, a Le sphinx des glaces, intenta daclarir-ne el misteri i proporciona un final a lenigma de Poe, H. P. Lovecraft no cau en aquest error i dona una continuïtat a allò que en el gran mestre nord-americà restava suspès en lhorror fantàstic, mitjançant lenfrontament entre el blanc i el negre. Efectivament, amb A les muntanyes de la follia, Lovecraft aconsegueix una excel·lent novel·la a meitat de camí entre la novel·la de terror decimonònica i la ja consolidada novel·la de ciència-ficció.
